…
Conclusions

Al primer terç del segle XXI la pèrdua de biodiversitat, juntament amb el canvi climàtic i la desertificació són els components principals del canvi global. Aquest canvi global i especialment la pèrdua de biodiversitat, posa seriosament risc no només la supervivència dels milions d’espècies que poblen el planeta Terra, sinó la pròpia existència de la raça humana De la biodiversitat depèn el nostre futur, des del moment en què representa una important fracció dels recursos naturals que ens són estrictament necessaris per a la nostra alimentació, el coneixement científic, la salut, l’educació, l’economia mundial i l’equilibri dels ecosistemes en què l’home, com a ésser viu, és una espècie més.

La pèrdua de biodiversitat és el resultat, entre d’altres factors (com els canvis d’usos del territori, el canvi climàtic global o la intensificació de l’agricultura a partir de la «revolució verda»), de la intensificació de l’activitat cinegètica que s’observa durant les últimes dècades als diferents ecosistemes. La caça en les seves diferents modalitats és practicada a Espanya per aproximadament 800.000 aficionats que utilitzen amb aquesta finalitat el 80% del territori nacional que es considera terreny cinegètic. Es calcula que no menys de 25 milions d’animals, pertanyents tant a espècies cinegètiques com no cinegètiques, moren cada any com a conseqüència d’aquesta activitat. A aquesta xifra no es considera la pèrdua de biodiversitat derivada dels efectes indirectes de la caça per alteracions als hàbitats de les espècies silvestres, incloses les amenaçades. Encara que aquesta última dada no és coneguda, ha de ser igualment d’elevada magnitud.

La normativa cinegètica vigent a les diferents regions de l’Estat espanyol és el resultat d’un complex entramat de textos legals que en principi s’haurien d’ajustar als preceptes emanats del compliment de la normativa comunitària i internacional, encara que això no passa en tots els casos ni en totes les circumstàncies.

La caça a Espanya ha experimentat un canvi notable a partir dels anys 60 del passat segle. Durant les darreres dècades, i especialment arran de l’entrada a la crisi econòmica actual, el procés d’intensificació de l’activitat, en haver esdevingut una indústria més, ha suposat diferents canvis que, en general, han derivat en un important auge de la caça major en detriment de la caça menor.

Els caçadors d’una i altra modalitat es diferencien en molts aspectes, distingint-se la caça major com a pràctica elitista, mentre que la caça menor es revela com una pràctica molt més assentada entre les classes mitjanes. Simultàniament a aquest procés, les espècies de caça menor (la perdiu vermella, el conill de muntanya, la tórtora europea, la guatlla, la llebre, les espècies migratòries i les aquàtiques) han experimentat durant les últimes dècades uns alarmants declius que, fet i fet, vénen a propiciar la proliferació dels vedats intensius de caça menor.

En l’evolució cap a aquesta situació ha tingut molt a veure l’existència d’un lobby cinegètic, el principal sector interessat a convertir la caça en una indústria, ja que aquest grup de pressió és el principal beneficiari dels importants rèdits monetaris que giren al voltant de ella. En aquest sector s’enquadren grans terratinents, integrants de les classes dirigents del Estat, així com els grans mercats juntament amb una extensa relació d’intermediaris que generen i es beneficien d’un negoci multimilionari la fiscalitat del qual deixa molt a desitjar, per la seva opacitat i per moure’s sobre les ales dels diners negres, tal com reconeix el mateix sector.

El funcionament cada dia més accelerat de la indústria cinegètica, produeix severes pèrdues de biodiversitat i forts desequilibris ecològics als ecosistemes del nostre país. Això és degut a la permissivitat en la intensificació dels usos cinegètics tolerats des de les administracions públiques. Davant les pressions del lobby cinegètic, solen ser els tribunals ordinaris els qui finalment van posant les coses al seu lloc, donant la raó a les organitzacions ecologistes i a molts tècnics (fonamentalment aquells que són contínuament pressionats pels seus caps polítics pel simple fet de fer bé la seva feina), en el sentit que moltes de les pràctiques venatòries preteses per la indústria cinegètica pateixen qualsevol gènere de sostenibilitat. Aquest és el cas dels calendaris associats a la mitja veda, l’ús d’alguns mètodes de control i extermini de depredadors, l’ús del verí a els vedats de caça, el parany, el silvestrisme, les morts per tret d’espècies protegides (o cinegètiques fora dels períodes hàbils), la falconeria, o la caça d’espècies exòtiques invasores.

No obstant això, pel que fa a la intensificació de la caça, sembla que es va perdent la batalla. La proliferació de vedats intensius de caça menor, la superpoblació de cérvols i porcs senglars, l’expansió de tanques cinegètiques, o el fet que entre unes i altres modalitats es caigui durant tot l’any a la majoria de l’Estat així ho testifiquen. Tant és així, que ni tan sols els parcs nacionals queden exempts de les amenaces i impactes de la caça i molt menys les diferents àrees protegides a l’empara de la Xarxa Natura 2000, on la caça és una activitat legal i compatible, tot i que sovint no sostenible. Diferents elements d’ús públic, com ara les muntanyes d’utilitat pública, els camins públics, les vies pecuàries o els dominis públics hidràulics dels nostres rius, així com altres zones de seguretat on en principi s’hauria de garantir la seguretat, l’ús i el gaudir de la majoria de la societat (que es defineix com a no caçadora), tampoc escapen de l’influx i les interferències que en aquests espais imprimeixen les diferents modalitats, usos i infraestructures cinegètiques.

Amb tot això, s’està coartant la llibertat d’ús i el gaudi que del medi ambient tenen tots els ciutadans/es espanyols/es, tal com ho preceptua l’article 45 de la Constitució espanyola. De la mateixa manera, en nombroses ocasions, la caça suposa greus pertorbacions del dret de lliure trànsit en espais naturals de titularitat pública i posa fre al desenvolupament d’altres activitats a la natura que poden generar importants beneficis (de tota mena, inclòs l’econòmic encara que no en exclusivitat) pel nostre país i pel benestar de les futures generacions. Activitats que, per altra banda i per definició (turisme de natura, activitats esportives, etc.), són ambientalment molt més sostenibles i enriquidores de la persona.

Arribats a aquest punt, entra en joc la defensa dels drets dels no caçadors, doncs de cap manera s’entén, ni justifica, que una minoria de la població que no supera al millor dels casos el 2% del cens estatal, interfereixi directament en el dret al gaudir del medi natural, en condicions de sostenibilitat i seguretat (no oblidem que la caça es practica amb l’ús d’armes de foc) d’almenys el 35% de la població espanyola, que aficions principals agrada practicar un conjunt creixent d’activitats que tenen lloc a la natura.

Fins a tal punt la intensificació de la caça s’ha fet palesa al nostre país que ja no només les espècies d’interès cinegètic, si més no les espècies domèstiques escapen a la seva depredació i impactes. Les situacions i modalitats en què la caça i el seu caràcter intensiu propicien el maltractament animal són patents, recurrents i intolerables per a una societat, l’espanyola, cada dia més sensibilitzada i receptiva envers el benestar animal.

Tot això contrasta amb la imatge que des del sector cinegètic es vol llançar de l’activitat cinegètica. Atès que ja no és vendible la caça com a activitat destinada al suport per a la població com ho va ser en èpoques històriques, per justificar la mort d’animals per diversió s’acudeix cada cop més a l’argument de la rendibilitat econòmica que genera i, sobretot, al seu presumpte paper com a garant de la conservació i de gestora de poblacions animals. És la sortida d’un sector que busca la seva supervivència sense més ni més, sense assumir gens ni mica de autocrítica i d’autocontrol, i que lluny de resoldre un sol dels problemes que diu existeixen en el medi natural, els agreuja cada cop més.

La caça no és un instrument de gestió de la natura, la caça és una activitat econòmica i social més, amb els seus propis objectius i interessos, i com a tal cal afrontar-la. Per això, a un futur que cada dia està més proper la societat entendrà que no es justifica de cap manera matar per simple diversió o negoci.