FONT: Wikipedia.cat https://ca.wikipedia.org/wiki/Permacultura

La permacultura és un conjunt de pràctiques i de formes de pensar per tal de crear una producció agrícola sostenible,^[1] molt eficient en energia (treball manual i mecànic…) i respectuosa dels éssers vius i llurs interrelacions recíproques. Suposa una aproximació holística als sistemes agrícoles, l’objectiu de la qual és crear un ecosistema productiu en aliments així com en altres recursos útils, tot deixant a la natura “salvatge” el més gran espai possible. Utilitza conceptes d’ecologia, paisatgisme, l’agricultura ecològica, biomimètica, ètica, filosofia i de pedologia.^[1][2] La permacultura convida a posar en relació aquests aspectes teòrics amb les observacions realitzades sobre el terreny. La base de la permacultura no és només analitzar els components d’un sistema individual, sinó també tenir en compte llurs interaccions amb la finalitat de produir un coneixement de l’ecosistema en el context d’un ús per a l’ésser humà. Tot i que sovint la qualifiquen de ciència els seus promotors, no és una ciència dita convencional, és a dir, d’acord amb els criteris científics, i tractada amb el mètode científic, perquè està mal documentada en la literatura científica avaluada en comitès de pars.

Origen

La paraula permacultura, tal com explica el seu creador, Bill Mollison, és una contracció d’agricultura i permanent i, per tant, durable, ja que les cultures no poden sobreviure gaire temps sense una base agrícola sostenible.

Concepte

Un hàbitat dissenyat segons els principis de la permacultura s’entén com un sistema, en el qual es combinen la vida dels éssers humans d’una manera respectuosa i beneficiosa amb la dels animalés i les plantes, per proveir les necessitats de tots d’una forma adequada.

En el disseny d’aquests sistemes s’apliquen idees i conceptes integradors de la teoria de sistemes, biocibernètica i ecologia profunda. L’atenció no solament es dirigeix cap als components individuals (elements), sinó cap a les relacions entre aquests elements i el seu ús òptim per a la creació de sistemes productius.

Planificació, implementació i manteniment componen el procés de disseny permacultural, el qual s’enfoca tant en una optimització successiva del sistema per a les necessitats d’ara, com també en una futura productivitat, oberta per ser desenvolupada i refinada per les generacions que vénen. El procés de disseny té com a objectiu una integració òptima de les necessitats ecològiques, econòmiques i socials del sistema, de manera que a llarg termini es pugui autorregular i mantenir en un equilibri dinàmic mitjançant interferències mínimes. El model per a això són els processos d’autorregulació que podem observar diàriament en sistemes ecològics com per exemple en els boscs, llacs o els oceans. El pensament sistèmic i una acció motivada per això busquen superar d’una manera conscient el procediment lineal-causal encara predominant, les conseqüències destructives del qual estan avui més i més a la vista de tots.

Com estem vivint en sistemes i estem envoltats per ells, el pensament i l’acció lineal-causal no poden solucionar els nostres problemes, solament traslladar-los en el temps i espai. D’aquesta forma ens porta a la conclusió equivocada de veure la influència que més ens «destorba» en aquest moment com la causa única dels nostres problemes. A més, per la seva tendència d’implementar solament correccions simptomàtiques, produeix constantment nous problemes moltes vegades majors a les anteriors.

El concepte lliure d’ideologies de la permacultura s’obre tant als nous coneixements i tecnologies com als coneixements «antics», mil·lenaris, de totes les cultures i recolza la seva fusió creativa en innovadores estratègies de disseny.^[3]

Història

En 1929, Joseph Russell Smith va prendre un terme anteriorment conegut com a subtítol per a la seva obra: Tree Crops: A Permanent Agriculture («Cultiu d’arbres: una agricultura permanent»), el llibre resumeix la llarga experiència del seu autor, experimentant tant amb fruites i fruita seca, com amb cultius per a l’alimentació humana i animal.^[4]

Smith va veure el món com un tot interrelacionat i va suggerir sistemes mixts d’arbres i cultius sota ells. Aquest llibre va inspirar a molts individus decidits a aconseguir una agricultura més sostenible, tals com Toyohiko Kagawa qui va ser pioner en el cultiu dels boscos al Japó en la dècada de 1930.^[5]

La definició d’agricultura permanent, com la que es pot sostenir indefinidament, va ser recolzada per P. A. Yeomans, australià, en el seu llibre Water for Every Farm («Aigua per a totes les granges»). Yeomans va introduir un enfocament basat en l’observació de l’ús de la terra a Austràlia en la dècada de 1940, i el disseny Keyline com una forma de gestionar el subministrament i distribució d’aigua en la dècada de 1950.

Les obres de Stewart Brand van ser una influència primerenca que va assenyalar Holmgren.^[6] Altres influències primerenques inclouen a Ruth Stout i Esther Deans, pioneres en la jardineria sense excavació i Masanobu Fukuoka que, a finals de 1930 al Japó, va començar a advocar per horts de sembra directa (cultiu zero), i jardins i agricultura natural.